Un espacio para luchar por las pensiones
de todos los españoles. De ahora y del futuro
Salvemos las pensiones · Salvem les pensions
Gardar as pensións · Gorde pentsioak

Si us plau, dedicar 5 minuts a llegir aquesta reflexió «SOBRE LA VELLESA»

Si us plau, dedicar 5 minuts a llegir aquesta reflexió del nostre company Prudenci Vidal, que explica molt clarament com és la nostra societat, el que ha passat, el que està passant i el que pot passar. Hem de tenir clar la importància i la justícia de la nostra lluita, companys i companyes.

SOBRE LA VELLESA

La successió vertiginosa d’esgarrifosos esdeveniments de vegades ens impedeix pensar les mutacions que s’estan produint en les estructures productives, en el sistema financer, en la composició de classes socials, en el marc institucional i cultural del nostre país. Les crisis capitalistes mai són una paràlisi o un enderroc sense més, produeixen runes i abundants; cada crisi és l’inici de profundes reestructuracions de canvis fonamentals. El problema rau en no confondre les veus amb els ressons i intentar percebre les tendències de fons, sabent per endavant que la sortida de la crisi marcarà les estructures del nostre país durant generacions.

Passem de refundar el capitalisme a l’inici de la crisi, a subordinar tota la societat als interessos d’una oligarquia financera assedegada de capital i necessitada d’expropiar drets i béns públics a la ciutadania.

Llastimós però cert, a Espanya, Portugal i Grècia va ser la socialdemocràcia qui va posar en pràctica els duríssims ajustos decretats per això que eufemísticament anomenem Europa. La conseqüència: van ser derrotats a les urnes a mans d’unes dretes que prometien a tot arreu renegociar les retallades i iniciar un camí del creixement i d’eficiència.

L’esquerra social i política va sortir molt afeblida i amb el desengany de les classes populars que la recolzaven perquè la socialdemocràcia, a tot arreu, no ha fet altra cosa que aplicar les mesures d’ajust i doblegar- se sense resistència als poders econòmics imperants.

Avui vull reflexionar amb vosaltres sobre la vellesa i la democràcia. Quan tenia 15 anys, un dia es va presentar a classe el professor de llatí amb un munt de llibrets sota el braç i va començar a repartir-los; era el plat fort del curs: els discursos de Ciceró; vam començar amb les Catilinàries (avui encara podríem usar el seu encapçalament dient: «Usque tàndem Catilina abutere paciència nostra» i dir als nostres polítics: Fins quan haureu d’abusar de la nostra paciència «…

Doncs bé un llibret d’unes 20 pàgines es titulava «De senectute» sobre la vellesa … 52 anys més tard he tornat a llegir-lo i esgarrifeu-vos: els seus predicaments són d’una rabiosa actualitat i en aquesta reflexió he tractat de resumir-los.

La senectut que va descriure Ciceró allà pel segle II a.C. ha existit des de sempre; però és que en aquest temps hi ha tanta gent entrada en anys que de vegades ens sembla que aquest invent de la tercera edat és una creació de la nostra època, un repte privatiu del nostre temps. La gent viu més que en altres èpoques, o per dir-ho millor, ara són molts els que arriben a una edat provecta. Una altra qüestió, i molt diferent és si coneixem i ens deixen dur a terme l’art de viure bé. És que envellir adequadament és una quelcom diferent de viure bé els anys posteriors de la vida? Si vivim una vellesa aïllada, dependent, precària, malalta, resignada, apàtica, fútil o egoista… o tot el contrari. Les dificultats de la vellesa provenen avui en dia no tant de l’edat com del caràcter i de l’actitud de les persones, perquè envellir és un alt grau un afany ètic quan els mitjans material són suficients.

El que voldria ara és que reflexionéssim sobre si la nostra societat està o no organitzada i facultada per possibilitar aquest objectiu i si fa de l’envellir també un propòsit polític. No és un fet banal que en algunes parts de l’Europa del nostre temps més de la meitat dels ciutadans superi els 50 anys no és raó per afirmar que està políticament envellida. Pot ser que qui estigui envellida sigui la deficient democràcia que ha perdut l’ímpetu transformador que li confereixen els valors essencials de la joventut. Potser hauríem de parlar de senectut política, ja que en la nostra societat on el poder polític tendeix a actuar en benefici propi i la societat els avança en les necessitats socials, aquests polítics han de ser esperonats fermament pels ciutadans perquè la imatge que aquests tinguin de la vellesa i el grau de consciència que arribin per fer-la valuosa i respectada em semblen d’una importància cabdal per poder portar una vida digna i tenir un projecte polític integral de tota la societat.

Definitivament, si determinem que la nostra democràcia està envellida (aquesta contínua apel·lació a la immobilitat de la constitució com si els morts haguessin de determinar la vida dels vius …) és perquè ha deixat de ser fidel a si mateixa que és el que fa d’ella un projecte eternament jove. És el sistema que aspira a corregir les injustícies derivades de la desigualtat econòmica i social usant com a mitjà la igualtat política; la democràcia és un sistema pensat per tractar d’aconseguir la igualtat i la llibertat de les persones a través de la màxima identificació entre governants i governats; un sistema que propugna que l’interès comú sigui definit i defensat pel conjunt de la societat; un sistema

altruista que es defineix com l’art de conciliar la voluntat de tots per combatre l’egoisme.

Democràcia ha significat sempre subversió, i avui s’ha rebaixat el seu significat per a legitimar amb els vots de la població els interessos de les oligarquies. Si no digueu-me on és avui realment l’assemblea dels ciutadans? On és la independència dels tribunals? On és la identificació entre govern i ciutadà quan se’ns fa una botifarra o se’ns insulta amb un «que es fotin»? On és aquella cimera de llibertat que va ser l’autora que els ciutadans aspirem a ser governats? On és la vehiculació per l’accés de tothom a l’experiència política? On són els conceptes sòlids i reals que impedien que tot això sigui només una ficció?

Digueu-me si és possible que hi hagi democràcia quan falta tot el que acabo de referir; sobretot perquè falta, sense anar ja més lluny en l’enumeració, la vocació fonamental de la igualtat. Ja l’antiga Atenes i la Roma republicana van descobrir que la igualtat política era el camí que porta a compensar la desigualtat econòmica; i va deixar ben clar que no pot ser anomenat un sistema democràtic si no aspira a una justa distribució de la riquesa; però les democràcies actuals, que usurpen el contingut essencial de l’esperit grec i romà, es van apropiar de la paraula i mai han volgut donar massa importància a aquests principis; i avui el món no només és més vell, és també més ric, però molt més desigual. Tan ric que sorprendria els pares de la República que si poguessin veure-ho de prop es preguntarien sorpresos com és possible que hi hagi tants pobres. La resposta és clara i contundent, doncs perquè els que el regeixen mai han cregut en la igualtat; i perquè en el fons la ciutadania tampoc. Per això, avui en dia, 8 potentats mouen gairebé més riquesa que tots els estats del món junts; i que els que guanyen més, guanyen deu mil vegades més dels que guanyen menys. Perquè han fet un món per als rics que mai han cregut en la igualtat i els que governen, ho fan per a ells, mediatitzats per ells, aspirant a assemblar-se a ells, menjant i bevent del profit d’ells i esperonant a la classe treballadora a aspirar a ser un d’ells …

La democràcia, entesa com la van promulgar els grecs, va ser l’elevació de la igualtat a sistema polític; i si ara falta pa quan es té gana – 1 de cada 8 es fica al llit amb fam al món-, si falta la cura quan s’està malalt, si es perd el dret al fonamental per perdre la salut o la feina, si s’ha de fugir de la pàtria per salvar

la vida, i tantes altres coses… és perquè no hi ha cap democràcia digna del seu nom, per molt que votem per elegir els representants.

Ara som ja una simple colònia dels que creen i manegen els diners que han anat aconseguint, en gairebé tot el món, conquerir la política de les mans dels ineptes, corruptes representants dels pobles i amb aquesta conquesta convertir en lleis i tractats concebuts a seva conveniència seu enorme poder de fet en un autèntic poder de dret. Hem perdut l’autèntic projecte democràtic d’organitzar la societat prenent com a base la dignitat i la realització de l’ésser humà; existeix un imperi en expansió contínua, que avança conquistant la política per als seus propis fins per mitjà del deute i la corrupció; un imperi que té el seu aliat en la desafecció pel que és comú i també per la indolència de la gent; un imperi incorpori i subtil, que té per fi convertir la riquesa del món en propietat privada d’uns pocs, i ho està aconseguint. Mai en la història de la humanitat ha existit un poder igual.

L’envelliment d’aquelles idees és evident. Vivim en un món on el poder i la riquesa en lloc de tendir – com la democràcia vol- a una distribució de la riquesa més justa, tendeixen a concentrar-se cada vegada més en menys mans. Avui els diners manen sobre l’economia, i l’economia sobre la política i la política s’imposa de manera coercitiva sobre la societat i sobre la naturalesa; i aquest, companys i companyes, és el món al revés, el món a la mesura i la conveniència d’uns pocs. Perquè el que ens diuen l’honestedat, el sentit comú i la filosofia és que la jerarquia de prioritats ha de ser la contrària: el primer és respectar la naturalesa i harmonitzar la societat amb ella, obrant els nostres propòsits sense posar en perill la seva existència i la nostra i fent que els seus béns, sense arribar a esgotar-se, arribin a cobrir les necessitats de tots; el següent és que, a la consecució d’aquests fins vingui a servir complidament la política, no com dictat de la voluntat dels més forts en profit propi, sinó com a tasca col·lectiva de definir i defensar de forma consensuada l’interès comú; i des d’aquesta posició de legitimitat, sigui la política la que reguli les forces de l’economia, procurant que aporti benestar a tots, evitant tendències a l’explotació d’uns per altres i fent que els diners tornin a ser merament un instrument creat per servir els seus propòsits i no en arma ominosa d’uns pocs per constituir-se en amos. Són els diners els que han de servir a les necessitats de la societat i la natura, i no la societat i la natura els que han d’avenir-se als desitjos dels que,

al seu propi gust i benefici, manegen els diners. Per això avui, aquí, exigim que la legítima potestat de crear i controlar els diners torni de nou a mans de la societat i dels seus mecanismes democràtics de govern; perquè si no som capaços de canviar això, mai aconseguirem canviar res; seguiran imposant els seus desitjos qui creen i exploten el deute, i d’aquí a uns anys, pocs anys, tots els recursos de la terra i tota aquesta bella riquesa que la humanitat ha generat al llarg de la seva història seran, sens dubte, la seva propietat privada .Què passarà sinó invertim aquest flux? Qui definirà el que és bo? Quina classe d’imperi haurà de decidir sobre nosaltres si, a la possessió de la riquesa i del poder, s’uneix també el de la informació, la del control total del que existeix i del que passa? A les seves mans estaran les nostres vides, perquè en les seves mans estarà el dret a saber la veritat, el nostre dret al benefici de la ciència, la nostra salut, el nostre coneixement, el nostre temps, la nostra riquesa material, la nostra energia, el nostre aliment, la nostra aigua. Les decisions importants es prenen cada vegada més lluny de nosaltres. Vénen cada vegada des de més alt. Es debiliten les fronteres, no per al trànsit de les persones, sinó per difuminar la jurisdicció de la lleis; es creen organismes supranacionals, no per fer que la justícia arribi tothom, sinó per minvar la sobirania dels pobles sobre el seu territori; se signen tractats de lliure comerç, no per afavorir les persones que compren les mercaderies, sinó per blindar els interessos de companyies apàtrides davant els tribunals i les lleis dels estats; es faciliten vies perquè els rics evadeixin els seus impost i es carrega el suport de l’estat sobre les esquenes dels menys benestants; s’arbitren fòrums internacionals per a la participació igualitària de tots els estats i els més rics s’uneixen entre si per conspirar impunement al marge d’ells. Per això el nou imperi dels diners ha conquistat la política: per privar-la del seu sentit real i fer d’ella una quimera al seu servei; per això companys i companyes, el nostre repte de cara ja a aquest present no és altre que reconquerir-la, tornar a fer-la nostra, tornar a comprendre que la democràcia va ser inventada perquè l’home «deixarà de ser lliure el dia que renunciï a organitzar-se per buscar amb altres iguals la justícia «. Avui la nostra democràcia es troba envellida, sí, però ja sabem perquè. I el nostre repte és rejovenir-la. Fer que recobri l’ímpetu dels seus vells principis. No ens deixem enganyar pels que es presenten amb aires de novetat, d’empenta i xerrameca buida. Responen a les mateixes energies d’explotació que sempre han tingut. No ens volen com a ciutadans lliures amos del nostre

destí personal i col·lectiu, sinó com a elements d’explotació. Hem de ser capaços de llevar-los la màscara de modernitat o de republicanisme que mai voldran exercir. D’això dependrà que el futur dels nostres fills i dels nostres néts sigui una vida de titelles i d’esclaus o d’homes lliures plens d’orgull i de civilitat.

Las pensions són un d’aquests objectius als que mai hem de renunciar. Si la vellesa és més una actitud ètica que un desgast decrèpit de les nostres forces juvenils, de les nostres ments, de les nostres experiències i de la nostra voluntat d’una autèntica democràcia per als nostres fills i els nostres néts, aquest impuls ètic i de compromís social no ens faltarà mai. Estic segur, tot i que malastrucs i publicistes d’opinió ho repeteixin, que no tornarem a viure en les circumstàncies en què vam ser classe obrera. Del que sí estic segur i convençut és que estem assistint a una involució civilitzadora que posa en qüestió els nostres modes de vida i de treball i dels nostres drets i llibertats. Como sempre, seran els treballadors i les treballadores els que hauran de defensar les llibertats i els drets enfrontant-se als poders capitalistes des d’un projecte democràtic-popular que busqui una nova societat d’homes i dones lliures i iguals. Agrupem-nos, formem assemblees ciutadanes que defensin el present i el futur democràtic de les nostres vides. Sense un projecte politic de pensions no hi ha democràcia. No ens deixem robar la nostra dignitat perquè, amics, és ja l’única cosa que de veritat ens queda i amb la dignitat de les persones i dels pobles no s’hi juga.

Leave a Comment