Guanys financers i degradació sòcio-ecològica al principi de la fi del creixement econòmic
Enric Tello
En el món dels economistes es sol distingir entre economia financera (o esfera monetària i financera de l’economia), i economia “real” entenent per tal la producció i consum de béns i serveis que genera llocs de treball, distribueix ingressos i permet que les persones puguem satisfer (o no) les nostres necessitats. Aquesta distinció entre dos circuit diferents, la circulació i acumulació de diner, i l’articulació d’hores de treball amb béns de capital per generar un circuit multidimensional i complex de producció i consum, és molt important per entendre situacions com l’actual on uns economistes parlen de què ja hem sortit de la Gran Recessió mentre un majoria de la població no veu que la seva situació “real” hagi millorat gaire o gens.
Però, com sovint se’ns recorda de de l’economia ecològica, encara hi ha una tercer tipus d’economia: la circulació de materials, energia i informació sense la qual ni la producció “real” de béns i serveis, ni la circulació i acumulació de diner, es poden sostenir en el planeta Terra. Aquesta “economia real-real”, com l’anomena Joan Martínez Alier, és la que interacciona directament amb la circulació d’energia, materials i informació dels ecosistemes de la biosfera, generant un seguit d’impactes ambientals que amb el model productiu i de consum actual són a bastament negatius (tot i que no tenen per què ser-ho sempre i en qualsevol circumstància). És aquí on es genera una altra mena de crisi, que té la seva pròpia dinàmica i recorregut: la crisi ecològica, o el Canvi Global de la Biosfera (dins el qual hi tenim el canvi climàtic en marxa) on ens juguem literalment el futur de la Humanitat.
Hi ha altra manera de veure aquesta tríada de nivells econòmics a partir de la distinció introduïda per Amartya Sen i Martha Nussbaum entre creixement econòmic i desenvolupament humà. L’economia estàndard anomena “creixement econòmic” la comptabilització en diner del circuit de producció, consum, guanys, estalvis i inversió del segon circuit que en diem “real”. Per entendre’ns, comptem en unitats de diner la facturació agregada de tot un país, o tota la Humanitat, i si aquesta magnitud creix diem que hi ha creixement econòmic. Aleshores molts economistes, polítics i medis de comunicació consideren que, si aquesta magnitud de la Comptabilitat Nacional creix, “l’economia va bé”. Es tracta d’una inferència molt discutible, i cada cop més discutida.
Martha Nussbaum, Amartya Sen, i tot el Programa de de les Nacions Unides pel Desenvolupament han introduït la distinció entre “creixement econòmic” i “desenvolupament humà”, que resulta molt pertinent per situar el moment on som. Mentre el creixement econòmic només enregistra la taxa d’increment o decrement anual de la facturació de diner moguda per l’economia en un any, el desenvolupament humà avalua si augmenten o disminueixen les capacitats reals d’opció de la gent per dur la vida que desitja. El desenvolupament humà es centra en la llibertat real de les persones, que és una cosa molt diferent a si l’economia d’un país gira cada any més o menys diners. El desenvolupament humà es focalitza en les capacitats reals de triar de què disposa la gent en funció dels medis de què disposa per fer-ho (satisfactors individuals i funcionaments col·lectius).
Tornem per tant a les tres dimensions de l’economia. L’esfera financera només enregistra si es guanyen més o menys diners (sense precisar de moment qui els guanya realment, a menys que
fem una anàlisi de la distribució de l’ingrés, l’estalvi i la inversió). L’esfera del desenvolupament humà es fixa en si la gent disposa de més o menys capacitats reals per escollir i dur a terme la mena de vida que vol. La tercera dimensió real-real analitza la sostenibilitat d’aquest desenvolupament humà, és a dir si l’assoliment d’unes determinades capacitats per dur una determinada forma de vida està minvant o no les capacitats d’altres persones d’escollir i fer efectiva la seva pròpia forma de vida, en el present i en el futur. Dit altrament, si és justa socialment i ambientalment.
Centraré la meva exposició en cóm interaccionen les tres esferes, perquè em sembla que és on tenim el principal problema de percepció per entendre on som i què ens passa. Molta gent és conscient que som enmig d’una crisi ecològica global molt preocupant, que tenim masses de refugiats trucant a la porta d’Europa que els governs expulsen i deixen morir al mar sense pietat, o tanquen en camps d’internament sense sortida ni esperança. I molta gent és conscient, és clar, de la precarietat laboral, la baixa dels salaris i les retallades de prestacions socials que limiten les capacitats de la majoria de la població per dur la mena de vida que voldria. El problema és que per a una gran majoria de gent les tres coses formen part d’universos separats, de pantalles diferents d’uns telenotícies que es miren de reüll. El que més costa és entendre cóm i per què les tres dimensions estan relacionades d’una forma que fa impossible resoldre’n una sense fer-ho també amb les altres.
L’argument que vull presentar no és una clau universal que obri totes les portes, ni serveix per entendre-ho tot d’una vegada. Cada una de les tres dimensions és un món ple de complexitats, i entendre el seu funcionament conjunt és un repte per a la capacitat d’anàlisi de qualsevol. De fet, el primer que hauríem de reconèixer és que ara com ara no tenim una teoria general, o un conjunt de models capaços d’explicar bé aquest funcionament conjunt. Si jo hagués de proposar un programa de recerca urgent per superar la crisi civilitzatòria en la que estem instal·lats des de fa temps, la meva prioritat seria justament que les facultats d’economia i ciències ambientals de tot el món treballessin conjuntament amb les demés àrees de coneixement per arribar a desenvolupar teories, models i indicadors capaços d’entendre aquestes interrelacions entre el funcionament d’aquestes diverses esferes: la financera, l’economia real on ens juguem el desenvolupament humà, i l’economia real-real on ens juguem la sostenibilitat d’aquest desenvolupament humà (incloent també l’economia de la cura domèstica i els serveis personals a la que Tim Jackson anomena “economia ventafocs”).
Dit això –és a dir, que en realitat només tenim alguns esbossos i intuïcions bàsiques d’on partir per començar a desenvolupar aquesta nova teoria econòmica-ecològica-social i feminista—, tractaré de presentar un argument senzill de de l’economia del sentit comú per començar a pensar en aquesta teoria de la interrelació entre les diverses esferes de l’economia, l’ecologia i la societat que encara està en construcció.
Imaginem per un moment que tenim alguna magnitud quantificable capaç d’enregistrar de forma sintètica què està passant de manera simultània a cada una de les tres esferes. És obvi que a la primera esfera, l’economia financera, un bon indicador seria la taxa de guany en diners de la inversió (o la mera col·locació) de diners prèviament estalviats. Suposem per un moment que el creixement econòmic, tal com es mesura convencionalment per la Comptabilitat Nacional instaurada i regulada per les Nacions Unides després de la Segona
Guerra Mundial, sigui un bon indicador de la marxa de l’economia real. Hi ha molt debat al respecte, i molts bons arguments en contra d’aquesta suposició, però per simplificar-nos ara les coses deixem-los de banda, i admetem com a supòsit provisional que la taxa de creixement del PIB ens serveix per mesurar la marxa de l’economia real. I, en tercer lloc, suposem també per un moment que tenim un indicador sintètic similar que pugui donar compte de l’impacte sobre la resta de la biosfera del funcionament econòmic real governat per la taxa de guany financera, i pel creixement econòmic real. Aquest indicador de l’economia real-real hauria de ser expressable també en forma de taxa de creixement d’alguna mantingut biofísica. Jo treballo com a recercador en aquest tercer àmbit, i ja us dic d’entrada que no es pot expressar tota la complexitat de la crisi socioecològica en un indicador únic. Però altre cop, com a mer experiment mental, suposem que això es pogués fer, i prenguem algun indicador sintètic com, per exemple, el consum d’energia consumida cada any aquella mateixa economia la marxa de la qual mesurem amb el PIB i la taxa de guany financera.
Doncs bé l’experiment mental que us proposo, simplement per començar a pensar en aquesta interrelació entre les tres esferes de l’economia, és molt simple. Pensem per un moment què significaria que les taxes de creixement de cada esfera divergissin molt, i ho fessin de forma tal que la taxa de guany financera fos, de forma continuada, força més alta que la taxa de creixement de l’economia real. De fet, això és el que ve passant de forma tendencial des de la fi de l’anomenada època daurada posterior a la Segona Guerra Mundial, que va acabar durant els anys vuitanta del segle passat amb el gran gir neoliberal de les polítiques econòmiques, i del pensament econòmic dominant als països ric del Nord Global. Portem gairebé quatre dècades en les quals, més enllà d’alts i baixos conjunturals dels booms i les recessions, la taxa de creixement de l’economia real s’ha anat rellentint mentre les polítiques econòmiques dominants aplicades per fer-hi front no han fet altra cosa que augmentar molt les taxes de guany financeres, però no gaire o gens les de l’economia real d’aquests països.
És obvi que això que acabo de dir s’ha de matisar quan parlem a escala global, i introduïm els països emergents en ràpida industrialització tardana com la Xina, parts de l’Índia i el sud-est asiàtic, i certes parts d’Amèrica Llatina que han experimentat i encara experimenten altes taxes de creixement econòmic d’això que en diem “economia real”. Però aquí hi ha també un cert miratge, atès que aquesta part del món en fort creixement no ha fet fins ara gran cosa més que copiar el que nosaltres havíem experimentat a Europa en les tres dècades anteriors: adoptar massivament la Segona Revolució Industrial (és a dir la fabricació en massa de béns de consum duradors com automòbils i electrodomèstics) provocant una multiplicació del consum d’energia, les emissions de GEI, la contaminació de l’aigua, l’aire i el sòls, la degradació dels ecosistemes, i la destrucció de la biodiversitat que nosaltres havíem inaugurat a Europa, Nord-Amèrica i Japó des dels temps de la Primera Revolució Industrial.
Per tant, fins i tot considerant els desplaçament interns produïts en la geografia econòmica mundial, les tendències dominants a llarg termini són les de un món que s’acosta a taxes de creixement de l’economia real cada vegada més baixes, mentre cerca desesperadament augmentar les taxes de guany d’unes finances enfollides i cada cop més desconnectades de l’economia real. I mentre aquesta economia global es financiartitza, el consum d’energia, materials i territori no para de créixer accelerant la degradació ecològica global.
Crec que aquesta descripció sintètica pot ajudar molt a començar entendre què ens està passant, i a obrir camí cap a la mena de preguntes que ens hem de fer, i la mena de recerca de noves maneres de pensar i actuar que necessitem (encara que, recordem-ho, no pot proporcionar una teoria acabada que serveixi com una clau universal capaç d’obrir tota mena de portes). Comencem per preguntar-nos què significa que les taxes de guany financeres siguin sistemàticament molt més altres que les taxes de creixement de l’economia “real”. Qualsevol persona amb sentit comú intueix que aquí rau alguna cosa rara. El normal seria esperar que el rendiment mitjà de les inversions de capital i la taxa de creixement de tota l’economia estesin relacionades, i es moguessin en un mateix ordre de magnitud. Al cap i a la fi, no és justament aquesta inversió de capital allò que permet que creixi l’activitat econòmica “real”?
Doncs be, tot i que per trepitjar terreny més sòlid hauríem d’aprofundir una mica més en aquesta relació entre les taxes de guany i de creixement econòmic, jo estic entre els economistes i historiadors econòmics que creiem bàsicament certa la intuïció de què donar per bona una divergència notòria i sistemàtica entre taxes de guany financer, i taxes de creixement econòmic real, és una violació del sentit comú. La llista d’economistes que pensen així pot ser força llarga (incloent el propi John Maynard Keynes fins a Luigi Pasinetti, Paolo Sylos Labini o més recentment Thomas Piketty), però com que no estem entrant ara de debò en els gran debats i dilemes del pensament econòmic del nostre temps, sinó únicament fent servir el sentit comú, la idea bàsica és força elemental. Si tota l’economia real creix poc o gens, o fins i tot decreix considerablement com ho ha fet durant alguns moments de la darrera Gran Recessió, i a la vegada hi ha un sector que obté enormes guanys amb unes taxes de creixement anuals acumulatives molt altes, cal que ens preguntem si estem davant un joc de suma superior a zero o d’un simple joc de suma zero.
Els economistes liberals sempre han defensat que tot i la desigualtat que implica que alguns guanyin més que uns altres, això pot ser bo per a tothom si les inversions on aquests rics es gasten els diners que guanyen impulsen un creixement econòmic que no existiria si ells no invertissin. Ras i curt, estan a favor de la desigualtat intrínseca del sistema capitalista on la dinàmica econòmica depèn de les decisions d’inversió privades de la classe que concentra el gruix de l’ingrés i la capacitat d’estalvi. El seu argument rau a suposar que sempre estem davant un joc de suma superior a zero, on uns guanyen molt i uns altres menys, però tots poden sortir guanyant una mica. Ara bé, si resulta que el creixement real és cada vegada menor, això vol dir que ens estem acostant a un joc de suma zero (o en valors negatius quan l’economia decreix). És una obvietat que en un joc de suma zero el que uns guanyen els altres ho perden. I quan més guanyen uns, més perden uns altres. Aquesta és una part fonamental de la dinàmica bàsica que relliga les taxes de variació de l’economia financera i l’economia real en aquesta mena d’economia del sentit comú on estem fent el nostre experiment mental.
Arribem doncs a la nostra primera conclusió: l’única manera que pot fer compatibles taxes d’acumulació financera cada vegada més altes amb taxes de creixement de l’economia real cada vegada més baixes és l’augment de la desigualtat. Dit altrament, això que alguns economistes marxistes actuals, com per exemple David Harvey, en diuen acumulació per despossessió (com ja ho havia fet abans Rosa Luxemburg). I això ens porta directament a una segona conclusió: l’augment de la desigualtat retro-alimenta la financiarització de l’economia que desconnecta cada vegada més uns circuits financers, on el diner es mou només per
generar més diner, al marge o fins i tot en contra dels circuits de l’economia real on les persones produïm de béns i serveis per satisfer les necessitats d’altres persones.
Aquesta financiarització de l’economia no es un fenomen nou. S’ha produït força vegades en diferents moments i llocs al llarg de la història del capitalisme, i en particular al final de l’anomenada Primera Globalització (1870-1914). Sens dubte la magnitud d’aquesta financiarització, i el canvi de cultura empresarial que ha comportat, supera de llarg tot el que s’havia experimentat prèviament. Però el mecanisme bàsic del procés d’apalancament i desapalancament financer, que en economia es coneix com el circuit de Hyman Minsky, es regeix per unes pautes força clares. L’augment de la desigualtat concentra cada cop més l’ingrés en poques mans, on es concentra l a capacitat d’estalvi i inversió, mentre per baix limita la capacitat de consum de la majoria de la població.
En una situació així minven les expectatives de guany en les inversions reals que augmenten la capacitat productiva de béns i serveis reals. No havent-hi gaire incentius a expandir l’economia real, que crea llocs de treball i distribueix ingressos salarials a la majoria de la població, l’estalvi es desvia cada cop més cap a circuits financers a la recerca de guanys especulatius. Mentre dura l’apalancament el rics aconsegueixen fer cada cop més diners col·locant els seus estalvis en uns circuits financers desconnectats de l’economia real. I com va dir John Kenneth Galbraith, resulta massa temptador confondre el diner privat amb allò que Adam Smith va anomenar la riquesa de les nacions. La qual cosa vol dir que s’estan inflant bombolles especulatives, i una nova crisi financera és a punt de produir-se.
El mecanisme bàsic és també de sentit comú, i ja fa molt temps que el va resumir molt bé el banquer nord-americà Marriner Eccles, que fou president de la Reserva Federal dels Estats Units durant la Gran Depressió amb els governs de Roosevelt i Truman de 1934 a 1948. L’argument d’Eccles partia de recordar que una producció que creix cada cop més necessita d’un augment dels salaris capaços de poder-la comprar i consumir. Però durant els anomenats happy twenties (1922-1929)
“en lloc d’aconseguir aquest tipus de distribució una bomba de succió gegant havia situat en poques mans una porció creixent de la riquesa generada. Això els va servir per a acumular capital. Però en treure poder adquisitiu als consumidors, els estalviadors es van negar a si mateixos la demanda efectiva per als seus productes que podia justificar una reinversió del capital acumulat en noves plantes. En conseqüència, com passa amb el pòquer quan les fitxes es concentren en menys mans, els companys de joc només poden continuar jugant si obtenen préstecs. Quan el seu crèdit s’acaba, el joc queda aturat. Això és el que ens va passar als anys vint. Hem mantingut alts nivells d’ocupació en aquest període amb l’ajuda d’una excepcional expansió del deute”.
Tercera conclusió: la reacció neoliberal i neo-conservadora ens ha instal·lat en un cercle viciós de desigualtat que genera financiarització de l’economia, i de finances embogides que augmenten la desigualtat. Aquesta retroalimentació infla cada cop més bombolles especulatives que rebenten a través del procés d’apalancament i desapalancament financer. La desigualtat i la financiarització ens porten de crisi en crisi, i no deixaran de fer-ho mentre les finances no tornin a ser fortament regulades i posades al servei de l’economia real, el desenvolupament humà, i la sostenibilitat de tots plegats. La qual cosa vol dir que, com a
mínim tornin a ser tan “avorrides” com mai haurien d’haver deixat de ser, tal com diuen economistes com Paul Krugman o Joseph Stiglitz. O bé, senzillament, que comencem a avançar cap a noves formes d’economia més enllà del capitalisme, creant una banca pública i un nou sector financer cooperatiu als servei d’una economia social i solidaria orientada al bé comú.
Quarta conclusió: l’economia financera d’aquest capitalisme de casino només pot anar a millor a costa de l’economia real, sacrificant per tant el desenvolupament humà de la majoria de les persones, i a costa d’un consum creixent d’energia, materials i territori que degraden els serveix ecosistèmics i posen en risc literalment el futur de tothom. Per tant, des d’un punt de vista sistèmic aquest monstre del capitalisme financer creat per la reacció neoliberal i neocon és a l’arrel mateixa de la crisi ecològica global on estem immersos. I això, al seu torn, limita cada cop més les possibilitats de l’economia real de seguir creixent tal com ho ha fet en determinats moments del segle XX al Nord Global, i a determinats espais de la geografia econòmica del planeta Terra a començaments del segle XXI.
Cinquena i última conclusió de la nostra economia del sentit comú, destinada a entendre les interconnexions bàsiques que romanen ocultes entre la crisi financera, la crisi econòmica i la crisi ecològica: estem vivint una combinació de guanys financers a l’alça basats en la desigualtat, mentre ens acostem a la fi del creixement econòmic contemporani de l’economia real, i mentre experimentem un augment accelerat dels circuits metabòlics que consumeixen energia, materials, aigua dolça, aire net, territori i biodiversitat a un ritme cada cop més accelerat. Aquesta combinació és literalment insostenible. És a dir, no pot durar molt temps. Si no es canvien les tendències, aquesta dinàmica de les tres esferes embogides del capitalisme en fase terminal ens precipitarà en un abisme. O canviem les tendències avui encara dominants, o aquestes tendències acabaran canviant elles mateixes però a costa de posar en risc la continuïtat d’una vida humana que valgui la pena ser viscuda en aquest planeta.
A la segona temporada de la sèrie Fargo, produïda pels germans Cohen, hi ha un moment on un dels protagonistes, un policia honrat de Minnesota, manté una conversa amb un altre protagonista, que és un gàngster-filòsof que treballa d’assassí a sou per una màfia de Kansas. El debat rau en si la culpa de tots els crims i desastres que està vivint aquell pobre policia, i la comunitat a la que vol servir, és de l’avarícia o del capitalisme. El policia honrat creu que el problema és l’avarícia, mentre que l’assassí a sou diu que és del capitalisme. Al final de la segona temporada de la sèrie Fargo la màfia de Kansas guanya la batalla a la màfia local que dominava el circuit de la droga entre Minnesota i Dakota, i es reconverteix en una profitosa multinacional on el gàngster-filòsof passa a ocupar un despatx com executiu dedicat a cercar on pot retallar, sempre més encara, els costos de l’empresa.
Jo estic d’acord amb aquell gàngster-filòsof de Fargo. El problema de fons es un sistema capitalista que ha fet de l’avarícia el seu únic mòbil psico-social. Però de moment a casa nostra encara ens manen un economistes formats en l’onada neoliberal que tothom en el gremi coneix col·loquialment com a “Minnesotos”, des que Andreu Mas-Colell va fer de cap de pont de tota una generació d’estudiants catalans de bona família que, com Xavier Sala-i-Martín o Elsa Artadi, s’han anat a formar als Estats Units passant per aquell estat de les Grans Planures. I aquests economistes en segueixen volent fer creure, com el policia bo de Fargo, que el capitalisme no té la culpa de res, i és el millor dels mons possibles on podem aspirar a viure.