Saltar al contenido

El neoliberalisme és la ideologia sistèmica

Marea Blanca de Catalunya

El neoliberalisme és la ideologia sistèmica que, traduïda en polítiques econòmiques mundials i regionals concretes, promou una transició econòmica i política que desencadena la denominada «crisi». Aquesta nova fase del sistema capitalista, el model neoliberal, ha anat concedint poder creixent al sistema financer i especulatiu en substitució del sistema d’activitat productiva, donant lloc a l’última crisi financera globalitzada. La desregulació dels sistemes sanitaris és conseqüència directa de la ideologia desregularitzadora del sistema capitalista neoliberal a escala mundial.

La «crisi financera» ha afectat directament a Espanya des de l’any 2007, però no és a partir d’aquest any quan es comença a manifestar la influència del model neoliberal en les polítiques sanitàries.

La Llei General de Sanitat de 1986, va establir un sistema sanitari nacional de caràcter i cobertura universal, finançat amb aportacions fiscals, però és a partir de l’Informe Abril (1991) 1,2, on es planteja prioritzar i aplicar criteris economicistes de mercantilització, de gestió empresarial, al sistema sanitari, mesures i ideologia destinades a canviar el model de sistema nacional de salut amb la introducció del model empresarial de competència. S’obre la porta a la separació de funcions entre l’autoritat sanitària, entitat compradora i els proveïdors, un veritable sistema de “compra-venda” de serveis a on els usuaris i titulars del sistema, passen a ser «afiliats d’assegurança” i «clients». Els proveïdors sanitaris són entitats i societats privades en «competència» amb els establiments públics, o consorciades amb ells o entre ells. També es dóna pas a l’empresarialització de les entitats públiques (creació d’empreses públiques) que poden externalitzar gran part dels seus serveis o derivar-los a empreses privades. Aquests canvis afectaran igualment als convenis, les polítiques de personal i a les condicions laborals dels treballadors i treballadores del sistema.

A Catalunya amb el traspàs de competències en salut (1981) el model i ideologia neoliberal estava molt avançada. En el moment del traspàs, l’ entramat de proveïdors no públics del sistema català, mútues patronals i societats de dret privat i de l’església era extens en el territori i en general de baixa qualitat. La decisió en política sanitària va ser rescatar els centres de diverses titularitats amb inversió i ajudes públiques.

Amb La llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC- 1990) 3, i amb les successives lleis i decrets, el canvi de model es va materialitzar a través del CatSalut, el comprador de serveis, i la xarxa SISCAT, un sistema mixta i de mercat de compradors i proveïdors tan diversos, que ha fragmentat completament el sistema i ha propiciat també, les «portes giratòries», el conflicte d’interessos i notòries causes de corrupció. El sistema és tan complexa i amb tanta variabilitat en els resultats i indicadors de salut, habitualment manipulats, que ja no és controlable per les pròpies autoritats sanitàries públiques. La corrupció és a Catalunya pionera, devastadora i flagrant.

Des de 2007, la denomina crisi financera, ha permès també als diferents governs centrals, destinar importants aportacions dels PIB nacionals a la cobertura del deute i el rescat bancari i a justificar hipòcritament les «retallades» pressupostaries dels sistemes de solidaritat i de protecció social, provocant una veritable emergència social. Espanya ha estat dels països més afectats per aquestes mesures. Catalunya ha liderat el ranquing de les «retallades» pressupostàries en sanitat i protecció social.

En el sistema sanitari les mesures econòmiques i ideològiques provocades per la denominada crisis, es tradueix en successius canvis legislatius (RD Llei 16/2012), que limiten els drets d’accés i d’universalitat del sistema sanitari, retallen els recursos de personal i tècnics, limiten els serveis i els precaritzen, introdueixen repagaments i el concepte “d’assegurament» o «afiliació», propi d’un sistema de seguretat social, contraris i contraposats als objectius d’un veritable sistema nacional de salut.

Totes aquestes mesures polítiques i legislatives tenen com finalitat augmentar la privatització del sistema sanitari afavorint els interessos de les mútues, fundacions de diverses titularitats i dels inversors privats, seguint les dinàmiques marcades per les institucions financeres internacionals.

El resultat de la crisi financera i les mesures econòmiques i polítiques que les han acompanyat no han afectat únicament al sistema sanitari, han representat socialment, atur, augment de la pobresa, precarietat laboral, pèrdua de la llar…que estan relacionats i són determinants socials directes de la salut. L’exclusió i la desigualtat resultant, la pèrdua de drets socials, tenen repercussions demostrades en la salut de les persones, juntament amb la degradació de tots els serveis públics destinats a mantenir una certa equitat, solidaritat i protecció social. Com a conseqüència ha augmentat també la desigualtat social i de gènere. En aquesta època de mercantilització creixent, el cos de les dones i les seves capacitats reproductives estan entrant paulatinament en el mercat com un nínxol de negoci més.

Els resultats de les polítiques del neoliberalisme econòmic han estat estudiats en diversos estudis d’impacte en la salut i les conseqüències reals d’aquestes polítiques genocides, els anirem trobant no necessàriament en els grans indicadors de mortalitat o la taxa de suïcidis, sinó en l’augment de les malalties físiques i mentals de les persones i les comunitats. I aniran en augment si no hi posem remeis contundents immediats. Les mateixes institucions financeres que han propiciat aquestes polítiques adverteixen ara a Espanya sobre els possibles perills.

“«La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que s’han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica.»4 Marea Blanca de Catalunya

L’altre fenomen acompanyant ha estat l’abandonament total de l’ Atenció Primària de Salut i la pública i comunitària, desviant recursos als centres de negoci que ara són els Hospital.

En el moment actual de l’espoliat sistema de salut, és necessari un replantejament polític general del sistema.

Un reset del sistema que comenci per implicar i considerar als actuals «clients» com les persones, la ciutadania i els professionals sanitaris, com veritables titulars i agents del sistema i la seva participació real, democràtica i decisòria en les polítiques de salut. La democràcia ha sigut una de les principals perjudicades de aquesta estafa general denomina “crisi” globalitzada.

S´ha de produir un canvi de paradigma que sigui compatible amb la solidaritat social, la sostenibilitat mediambiental i atengui les existents i flagrants desigualtats de gènere en salut i en els aspectes reproductius i de cura de la vida. Hem de treballar cap a aconseguir una autèntica i Nova Cultura de la Salut, que miri a les persones i les comunitats de manera holística i no com peces, separades i individuals. Els Eixos del canvi de paradigma

El Sistema de salut ha de ser solidari i universal, fonamentat en la Atenció Primària i la salut de les comunitats . Considerar la salut i la sanitat com Drets fonamentals i socials bàsics. El Sistema sanitari ha de ser de gestió i provisió públiques. Reorganitzar el sistema per evitar que el benefici d’uns pocs perjudiqui la salut global de la població.

Donar el paper prioritari a la prevenció, els condicionants socials i mediambientals de la salut. L’Atenció Primària, el primer nivell d’atenció, no ha de ser únicament la porta d’entrada al sistema sinó l’eix vertebrador de tot el sistema sanitari i de salut.

Centrar les actuacions en salut en les persones i la comunitat i no en la malaltia, atenen els nous reptes en cronicitat, discriminació de gènere i els nous entorns demogràfics, socials i mediambientals. La Indústria Farmacèutica i Investigació I+D han d’estar sota regulació i control governamental, determinant els eixos prioritaris d’investigació, segons les necessitats de l’ evidència científica. per aquests canvis es necessari arribar a una inversió en salut a escala europea. Amb un Mínim 7% del PIB. Sanitat laica que atengui a la cura, els drets reproductius de les dones i al dret de morir dignament. El que està passant ara i algunes propostes i mesures:

Actualment estem davant d’un allau depredador del sector sanitari privat, amb empreses multinacionals que es dediquen a la predació sense control i monopolitzen els serveis i els recursos bàsics. Indústries alimentaries, farmacèutiques i de biotecnologia que funcionen a escala mundial.

Davant d’un descens dràstic de les polítiques preventives i de salut pública. També existeix un dèficit històric i en decreixement de la inversió en serveis socials, dependència, salut, educació i serveis públics. Està augmentant el volum del sector negoci i la mercantilització dels serveis de salut en contraposició a la inversió pública socialment necessària i eficient.

La desregulació i manca de control de les autoritats sanitàries sobre compliments dels plans de salut i els resultats en salut, bé donada per la diversitat de titularitats i de proveïdors amb finalitats de lucre i altres, no estrictament lligats a la salut de les persones.

S’utilitzen eufemismes i neo-llenguatge per amagar els diferents lobbies i interessos. Invenció de fórmules de col·laboració públic-privades- o denominades «socials» per parasitar els escassos recursos públics. Aquestes noves fórmules s’acompanyen de lleis que les fan possibles. S’han de paralitzar les privatitzacions i procedir a les reversions, amb expropiació i/o reintegració al sistema sanitari públic de les empreses privades o mixtes- consorciades, i altres fórmules de titularitat que es mantenen i funcionen i són viables gràcies al finançament públic.

Fonamentar les intervencions en salut, tant clíniques com tecnològiques, d’acord amb suficient evidència científica, independent de lobbies i conflictes d’interès de farmacèutiques o empreses tecnològiques o d’informació.

Creació d’una Agencia central de compres i medicaments genèrics, limitant el poder de les farmacèutiques i l’ús de medicaments. Creació de farmàcia pública.

Desmedicalització i desmedicamentalització de la salut i la vida.

La ideologia que sosté que el mercat és el mecanisme més eficient d’assignació de recursos és falsa i tanmateix està intentant instal·lar-se, a cop de propaganda i de l’ús dels mitjans de comunicació, en el pensament comú. Per això s’ estan utilitzant també les llistes d’espera medico-quirúrgiques a la sanitat pública.

La privatització sanitària incrementa els costos reals i disminueix la qualitat de l’atenció. Crea opacitat i corrupció, genera iniquitat i l’aplicació de criteris de selecció del risc i el lucre en la tria de persones, grups i malalties.

El mercat no pot ser el regulador dels denominats «productes» sanitaris, perquè la salut no pot estar subjecta a les seves lleis. La salut, el cossos de les persones i el seu benestar saludable no poden convertir-se en un negoci ni objecte de mercadeig pel benefici d’uns pocs.

La despesa (inversió sanitària) per càpita a Espanya i el percentatge del PIB, està per sota de la mitjana de la UE. També el sistema sanitari es finança públicament, per sota de la mitjana del 7% de la UE. No és cert doncs que ens trobem en una situació de despesa pública social excessiva com diuen els interessos dels retalladors de drets socials. En salut, en educació, en atenció socials i a la dependència, estem per sota de la mitja europea.

El sector sanitari quan és social, públic i democràtic és motor de l’economia i de creació de llocs de treball.

Garantint els serveis públics universals és la millor manera de poder disminuir els nivells de pobresa i exclusió social.

Assegurar el finançament suficient i necessari. Creació d’un espai «no mercantil» a escala europea, amb caràcter social i sostenible i sostingut per la B.C. E.

Canvis progressistes i redistributius en les polítiques fiscals. Limitació internacional dels poders financers.

Taxes tipus Tobin per a creació d’un fons social i ecològic.

La resposta ha de ser unitària, des de la confluència de moviments a escala local, nacional i també global.

PONENCIA

La depredació, la “parasitació”, l’ externalització o privatització a la fi és avui en dia la norma dins el sistema de salut i sanitat.

Exemples de les (males) pràctiques habituals .- Només com il·lustració:

Facin una composició inacabable amb els termes que segueixen en una elaborada utilització de tot tipus d’ eufemismes: Externalitzacions/privatitzacions, desinversió/desballestament, retallades/tancament, agressions, precarietat, “consorciacions”/concertacions sempre sota la lògica neoliberal, empobriment del sistema públic i enriquiment dels beneficis privats. Més enllà d’un llistat dels errors un veritable pràctica dels horrors

El que coneixem com a Mercantilització sistemàtica versus la garantia i accés del Dret a la salut. El mateix modus operandi que a la resta d’ altres Serveis Públics.

La veritable qüestió és: D’on es pot treure benefici ? I les “madrazas” dels sistema: PriceWaterhouseCoopers , IESE, ESADE, s’hi esmercen de ple i a plena satisfacció per a bastir noves i sofisticades estratègies per seguir fent que la roda de la depredació segueixi girant. I allà es formen quadres directius i de “recursos humans” per a pilotar la desviació de “recursos econòmics”. La potent màquina dels medias del sistema farà la resta.

2.- En aquests darrers 10 anys…

a) Fets i objectius.-

Assenyalar algunes tendències notòries: Increment de la voracitat dels mercats i la depredació de serveis de tot tipus dins les atencions públiques. Agressivitat in crescendo dels agents neoliberals i les empreses del “sector negoci salut” en tot el seu abast i de la sanitat en particular .

Sagnant el sistema públic la pretensió és liquidar-lo i deixar en tot cas reduït a serveis testimonials de caritat a imatge del seu paradigma i model USA. Parasitar el ja escassos recursos dels pressupostos públics de salut per re-direccionar-los mitjançant exercicis d’opacitat i enginyeria financera a destinació final de beneficis i lucres empresarials

b) Desenvolupament legislatiu i cobertura política.-

Desenvolupament legislatiu, arreu, a mida del lliure mercat, directrius neoliberals des d’Europa, acatades submisament i còmplices, per governs, estatals i autonòmics. Us i abús del mantra pervers de la perversa “col·laboració públic –privada” i ara reformulada com a “públic- social” seguin l’estratègia de la gestió “mixta”, o “economia col·laborativa” que permeti el robatori des dels consorcis legals i sota benediccions de modernitat i publicitat d’una falsa eficiència. Una sola paraula pot definir tota aquesta malpraxis: Se’n diu Corrupció. I aquesta és ja antiga, endèmica, i incorporada al sistema a Catalunya

3.- Plou sobre mullat. Què fer ?

– Aquest robatori sostingut i la pèrdua de pressupostos públics, que mai no arriben a recuperar-se (avui seguim per darrera dels de 2010 !!) provoquen un veritable procés

d’anèmia financera crònica per una sangria sostinguda i incrementada en el temps. Una sola xifra publicada els darrers dies: Catalunya dedica a sanitat un 27,5% menys que abans de la crisi econòmica.

-Avui el risc és ni més ni menys el d’acabar perdent el que va quedant dins del sistema públic de salut

-La lluita és l’ única alternativa i ha de ser sense reserves perquè ens hi juguem molt. La pèrdua podria ser irreversible

-L’enemic és molt poderós. La desproporció de forces és tremenda. Ells disposen de veritables maquines , recursos materials, think tanks, professionals experts a sou, medias al seu servei bel·ligerant creant “opinió social”, perversió del llenguatge i sofisticats eufemismes per amagar la realitat i confondre’ns. I estan cofois de proclamar la seva superioritat.

En aquest escenari l’única sortida possible és la lluita. En resposta a les agressions, en denuncia i tot fent la contraproposta des dels moviments socials. Comprometent per raó i per justícia a institucions, organitzacions, sindicats, partits, governs.

I no defallir. La lluita és a diari, i és a tot arreu. Decidim i actuem plegades per tornar a guanyar i reapropiar-nos del que és de la ciutadania.

Marea Blanca de Catalunya

Octubre 2018

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Español