Saltar al contenido

“10 anys de crisi”, 15 de setembre de 2018 El vessant financer

“10 anys de crisi”, 15 de setembre de 2018

El vessant financer

Joan Tugores Ques Universitat de Barcelona

Ara que es compleixen 10 anys de la fallida de Lehman Brothers, considerat el detonant de la crisi financera internacional – encara que les seves arrels van òbviament molt més enllà – una primera consideració per entendre el que va passar i el seu llegat és adonar-nos de que la pregunta rellevant no és “per què vàrem tenir una crisi financera greu?” sinó “per què vàrem tornar a tenir un altre crisi financera greu?”. La recurrència de les crisis és un dels trets històrics més destacats i el problema de no arribar a entendre les seves causes ni aprendre les lliçons que se’n deriven és un factor de risc que pot portar, com alguns ja parlen, d’una nova fase de dificultats i crisis.

Un estudi publicat pel professor de la Universitat de Yale, Irving Fisher, ja en 1933 (fa 85 anys) resumia els trets que tenen en comú les principal crisis financeres inclosa la que va servir de “detonant” a l’estudi, la iniciada en 1929. Es poden resumir en el binomi de “sobre-endeutament” (overborrowing) d’una massa crítica d’actors econòmics, que té com a contrapartida els excessos en la concessió de crèdits per part de les entitats financeres, l’anomenat “lending boom”. Aquesta formulació planteja al menys dues qüestions importants: la primera, si l’esclat de la crisi en 2008 va encaixar amb l’anàlisi de Fisher, reiterant doncs unes pautes conegudes que no es van aturar a temps; la segona, si a l’actualitat s’han redreçat les dinàmiques d’endeutament i expansió creditícia i podem doncs estar “més tranquils” o si, pel contrari, és més cert que estem “volviendo a las andadas”.

Les dades subministrades per molts organismes evidencien que en el camí cap a la crisi de 2008, efectivament , es van tornar a donar els excessos crediticis i d’endeutament apuntats per Fisher. A economies com la d’Estats Units i les del Sud d’Europa –per citar només la més important com epicentre de la crisi i les més properes – les dades són prou conegudes i eloqüents. Per què es va permetre doncs arribar fins als moments d’esclat que van tenir conseqüències tan dures? Per què no es va aturar a temps? Els factors són múltiples però es poden resumir en la enèsima repetició de “aquesta vega és diferent”: en aquests àmbit, com en d’altres, quan es fan advertiments sobre la reiteració de pautes que en passat han acabat

malament sempre hi ha plantejaments (normalment interessats) que els desqualifiquen apel·lant a que “aquesta vegada és diferent”. En el cas de la crisi de 2008 les referències a les innovacions en productes financers, en mètodes sofisticats d’avaluació de riscos, en models matemàtics de gestió, van ser utilitzades per desqualificar els tocs d’atenció. Un cas simptomàtic va ser com la presentació feta per l’economista hindú que llavors era l’economista en cap del Fons Monetari Internacional, Raghuram Rajan a l’agost de 2005, al simposi de Jackson Hole (en presència del més destacat de l’elit financera global), amb el títol “Ha convertit la globalització financera al món en un lloc amb més risc?”, i en que advertia de les tensions que ja es podien detectar, van ser menystingudes i desqualificades. L’entramat d’interessos financers, econòmics i polítics per continuar amb els excessos (rendibles a curt termini, devastadors a mig termini) es va negar a qualsevol reformulació a temps. L’economista en cap del FM que va rellevar a Rajan, Simon Johnson, va explicar pocs anys després el que va succeir en termes d’una expressió tan crua com un quiet coup , un “cop d’estat sigil·lós” en que aquells poderosos interessos van passar per sobre de qualsevol altre consideració.

Caldria recordar com una fita per fer front als problemes financers a la dècada dels anys 1930 va ser l’aprovació de les lleis bancàries als Estats Units, en 1933 i 1935, sota l’impuls de l’Administració Roosevelt. Aquestes normes van introduir regulacions i supervisions per evitar/limitar alguns dels excessos i abusos que s’havien produït. El mateix Roosevelt, quan va guanyar la reelecció malgrat les pressions d’influents lobbies, va explicitar al seu discurs de presa de possessió en 1937 com una cobdícia excessiva no era només moralment reprovable sinó també una recepta econòmica dolenta. Pot ser ho hauríem d’esculpir en pedra a determinades entitats i institucions, privades i públiques!

Hem aprés les lliçons de la Història, més allunyada i més recent? La cimera del G20 de novembre de 2008 va explicitar la responsabilitat dels “excessos financers” i assumir la necessitat de més regulacions, creant el Financial Stability Board com a organisme oficial supranacional, amb l’encàrrec de fer propostes, juntament amb el FMI i l’entorn de les institucions de Basilea. Però l’experiència mostra com les tramitacions de noves propostes ha estat lenta i els seus continguts s’han anant “aigualint” sota determinades pressions. Les dades més recent presentades pel FMI o el Banc Internacional de Pagaments (BIS) mostren com el volum de deute es ara més elevat que en 2008: en part perquè l’endeutament públic ha augmentat per “rescatar” als sectors privats (entitats financeres incloses) però també perquè algunes economies – amb Xina al front – han elevat molt notablement el volum de deute privat (fins arribar a situacions potencialment molt delicades, que ara sembla que es volen

començar a revertir). Estem, de nou, asseguts sobre un “barril de deute” que podria tornar a esclatar?.

Les interaccions entre les dimensions econòmic-financeres i les sociopolítiques ha de ser explicitada. Moltes de les prudents normes de regulació del sistema financer impulsades per Roosevelt van ser derogades des de finals del segle XX, amb apel·lacions a que “ara és diferent”, argumentant-se des dels lobbies financers que ja no calien. L’equilibri entre mercats i regulacions es va anar decantant en favor dels primers a les darreres dècades, amb múltiples manifestacions, com les desregulacions que van tornar a donar “barra lliure” a les imprudències. Altre tret essencial d’aquest canvi d’escenari associat amb l’ascens de la globalització van ser els canvis en la distribució de la renda: els anomenats “dividends de la globalització” van anar substancialment, a les economies avançades, als segments més alts d’ingressos. El ja esmentat Raghuram Rajan va argumentar, ja en 2010, com l’estancament dels salaris reals als Estats Units a la dècada anterior a la crisi es va intentar “compensar” amb més facilitats d’accés al crèdit, propiciant uns endeutaments més enllà del raonable per sectors d’ingressos mitjans i baixos. Estudis com els de Thomas Piketty i els seus coautors mostren com els indicadors de desigualtat i de polarització en la distribució de la renda van anar revertint des de finals del segle XX i principis del XXI envers nivells més propers als de principis del segle XX que als de les dècades centrals del passat segle. I també documenten com tant les crisis de 1929 com la de 2008 van ser precedides d’increments significatius de les desigualtats. La “desconnexió” pregonada per alguna influent ortodòxia entre els problemes més estrictament econòmics – economicistes si es vol – i els sociopolítics sembla insostenible i, ben al contrari, cal reconèixer la seva inseparabilitat.

Si abans de la crisi ja les desigualtats a l’interior de molts països estaven augmentat, la gestió de la crisi, amb el seu desigual repartiment dels costos i sacrificis dels ajustos. I la modesta recuperació des de fa uns anys també sembla que estaria arribant a tots els segments de la societat. La insistència de molts organismes internacionals – començant pel G20 i seguint pel FMI, la OCDE o la WTO – en la noció de “inclusivitat” és el reconeixement de que bona part de la pèrdua de confiança per part d’amplis sectors de la societat en la manera de gestionar la globalització, la crisis i la postcrisi té a veure amb els problemes de distribució de la renda. Caldria prestar atenció a la insistència de UNCTAD (Conferència de Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament) en la necessitat d’un New Deal global, un nou contracte social,

per redreçar la situació, combinant més solidesa en la recuperació, més efectivitat en les regulacions i més compromisos amb la redistribució.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Español