Article per «La nostra Veu» VIABILITAT DE LES PENSIONS

Un raonament molt simple permet aclarir que la naturalesa del problema no és tècnica, sino política. Tots els informes «tècnics» fan projeccions a llarg termini de les magnituds econòmiques i en tots els casos es conclou que el PIB augmentarà, i no només en termes absoluts, sino en termes per capita. Però si la renda per persona en el futur és més gran, com s’explica que les pensions futures hagin de ser mès petites? És evident que si la societat genera més recursos per a tothom, no hi ha cap raó tècnica per la qual les pensions no puguin ser més grans. Per tant, si la renda per càpita augmenta i les pensions no, el que estarà és que la distribució dels ingressos serà molt més desigual i estarà molt més concentrada que ara. Per tant, quan els informes diuen que s’ha de rebaixar la pensió, el que en realitat estan dient és que en el futur ha d’augmentar més la desigualtat, ha d’empitjorar encara més una distribució de la renda que ara mateix ja és massa desigual. Per tant, no estem davant d’un problema tècnic, de manca de recursos, sinó polític, de mala distribució dels ingressos.

La viabilitat del sistema de pensions depèn, doncs, de la capacitat de l’economia per generar recursos i de la capacitat del sector públic per redistribuir un a part suficient d’aquests recursos cap als qui ja no produeixen per raons de salut o d’edat. El mecanisme per garantir aquests ingressos dels jubilats pot ser molt variat: impostos, cotitzacions socials, fons d’inversió públics, participacions en la propietat de les empreses, cotitzacions per les màquines automàtiques que han eliminat llocs de trebal, etc. Qui ha dit que les pensions només es puguin finançar amb cotitzacions? Igual que la sanitat es paga amb el conjunt d’ingressos públics, també es poden finançar així les pensions. L’únic que és segur és que un mecanisme de pensions general ha de ser públic i no pot deixar-se en mans privades, per la senzilla raó que en quedaria exclosa una gran part de la població, la de menys recursos.

La viabilitat del sistema de pensions passa, doncs, per una economía dinàmica, que genera prou llocs de trebal, amb salaris dignes, amb un sistema fiscal just i redistributiu, amb serveis públics que funcionin, amb empreses competitives per la seva alta productivitat i no pel seu poder de retallar salaris. Tot plegat, és justament el contrari de l’estratègia econòmica de l’actual govern i de molts dels anteriors.

Com afecta l’envelliment demogràfic a les pensions? El fet que la gent visqui més anys i tingui menys fills és el resultat de la millora general del nivell de vida i no és una amenaça, sinó un triomf social. Però en viure més i tenir menys fills, la societat «s’envelleix», és a dir, augmenta la proporció de gent gran en el total de la població. D’aquí que molts informes «tècnics» concloguin que no es podran pagar les pensions perquè hi haurà pocs treballadors per a tants pensionistes. Però aquesta conclusió és falsa, per dues raons. La primera, que la demografía pot presentar sorpreses en periodes molt curts de temps. Per exemple, ningú va preveure que entre 1997 i 2007 arribarien set milions de persones a Espanya, la gran majoría en edat de treballar. Ningú va preveure que tindriem a Europa milions de refugiats. Com podem fiar-nos de les projeccions per al 2050? En segon lloc, és fals que l’envelliment amenaci les pensions, perquè allò important no és quants pensionistes hi ha per treballador, sinó quants recursos genera la societat. En concluisió, doncs, si la societat és capaç de generar producció suficient, les pensions són perfectament viables i només caldrà anar adaptant els mecanismes de redistribució per tal que garanteixin la suficiènia d’ingressos del sistma.

El requisit que s’ha de complir per poder generar prou recursos en una societat que «envelleix» és que la productivitat augmenti prou depressa. Si la productivitat creix prou, la renda per capita augmentarà i les pensions també podran augmentar. La feina dels governs, doncs, serà la d’ajudar al màxim al creixement de la productivitat(educació, recerca, serveis públics, serveis socials, infraestructures) i anar adaptant els mecanismes de transferència d’ingressos cap els jubilats, en una societat on tothom podrà estar millorant el seu nivell de vida. En curt termini, poden haver-hi dificultats importants quan hi ha taxes d’atur tan elevades com en l’actualitat. D’aquí la necessitat de polítiques d’intervenció molt activa del sector públic per a generar llocs de treball com a primera mesura per fer viables les pensions.

El problema de la viabilitat de les pensions és, per tant, de caire politic-social, no tècnic. En un moment històric de revifament del capitalisme més depredador, d’hegemonia política neolliberal i de retrocés dels drets socials és molt difícil d’imposar una política d’intervenció activa i de redistribució que va en un sentit totalment contrari. L’actuació pública en àrees estratègiques com l’educació, la recerca o la sanitat genera beneficis socials molt importants a mitjà i llarg termini, però a curt termini xoca amb els interessos privats. Una fiscalitat justa i suficient és indispensable per a l’existència d’un sector públic eficient que empenyi la productivitat de l’economia i, per tant, permeti salaris i beneficis molt més grans en el futur, però les empreses prefereixen abaixades d’impostos per gujanyar més a curt plaç. L’augment de la productivitat requereix de forma indispensable el compromis actiu del traballador, compromis que només es pot assolir amb salaris elevats, continuitat a la feina, formació en el si de l’empresa, perspectives de millora futures i dignitat laboral. Però les empreses prefereixen pagar poc, llibertat d’acomiadament i no haver de fer cap formació, ja que així augmenten els beneficis inmediats.

És evident, doncs, que la necessitat col.lectiva de millorar el sistema productiu requereix polítiques fiscals, laborals, educatives i socials que van en sentit contrari dels interessos a curt termini de les empreses. Els governs han cedit a la pressió del capital i, en nom de la globalització i la competència, estan decidits a retallar salaris i drets socials, abaixar pensions, privatitzar els serveis públics, tralladar la pressió fiscal cap els salaris, desregular l’activitat econòmica i financera… en definitiva, retornar a una societat més desigual i inestable, en la qual les pensions seran molt més insegures. En conclusió, el principal perill de sistema de les pensions no és l’envelliment o el mal diseny del sistema, sinó una realitat sociopolitica adversa en la qual els interessos d’una part de la societat s’imposen als de la gran majoría de la població.

Els drets no  ens els regalen, es conquereixen i es defensen.

Xavier Hernández

Secretari d’Organització

Federació de Jubilats i Pensionistes de Comissions Obreres de Catalunya.