PER LES PENSIONS PÚBLIQUES 1: DEFENSEM EL SISTEMA DE REPARTIMENT
1er article d’una sèrie de 2. En aquest primer s’explicarà la diferència entre els sistemes de repartiment i els individuals. Al segon s’explicaran les retallades que han fet els successius governs i es farà un plantejament alternatiu.
Les pensions públiques són una conquesta de la gent treballadora per evitar haver de treballar fins morir.
Les pensions, universalment, es paguen mitjançant l’estalvi que durant la seva vida laboral va generant la gent treballadora. Aquest aspecte és molt important, arreu del món del món les pensions de la classe treballadora les paga la pròpia gent treballadora. Dins aquest marc existeixen diferents sistemes que es poden agrupar en dues grans modalitats, la de capitalització individual o la de repartiment.
És necessari deixar clar que en ambdós sistemes és el salari diferit del treballador el que forma la base de la pensió futura. És a dir del sou que es guanya mensualment, una part que no apareix a la nòmina va al fons de pensions, sigui individual o de repartiment. Per deixar clara la idea cal dir que si un treballadora deixa d’estar assalariada l’empresa deixa de fer transferències al fons de la seguretat social.
El sistema de capitalització individual es basa en l’estalvi privat, controlat per una empresa, dels treballadors que es va acumulant al llarg de la vida laboral. No va ser fins que la dictadura de Pinochet el va establir a Xile al 1981 que aquest sistema es va començar a estendre. Després de que la dictadura pinochetista l’implantés a aquesta república andina els Fons Monetari Internacional el va estendre pel món mitjançant les plans d’ajustos estructural. En aquest sistema el treballador por optar per comprar una renda de per vida a una asseguradora o bé cedir els estalvis per a que els gestioni la pròpia empresa i que un cop es jubili aquesta li vagi tornant.
Aquest sistema està molt popularitzat a Canadà i EEUU amb el que s’anomenen 401K. El fet que la gent treballadora d’una companyia inverteixi els seus estalvis a la pròpia companyia , genera aquella visió del capitalisme popular. No obstant, val a dir que significa grans riscos, com es va demostrar al cas ENRON. La crisi de la qual va deixar a més de 4000 empleats pràcticament sense pensió i va fer perdre més de 10.000 milions de dòlars de fons de pensions públics i més del doble en els privats1 . A banda ,aquest sistema deixa en mans privades la gestió dels fons de manera que les gran transnacionals de les assegurances mitjançant els més variats fons d’inversions poden especular als mercats mundials i el que és encara més pervers. Aquests fons d’inversió puguin pressionar per a que es retallin les pensions públiques als diferents Estats i així captar més estalvis de gent treballadora. D’aquesta manera a Xile el sistema privat de pensions genera uns interessos que equivalen al 3.6% i que permetrien, en cas de ser públics, permetrien duplicar les pensions2 .
A més a més les treballadores que pel sigui queden a l’atur durant anys, o no aconsegueixen una feina on el seu salari inclogui els fons destinats a la pensió ,(401K als EEUU) es queden sense pensió o amb pensions mínimes de beneficència.
Els sistemes de repartiment funcionen mitjançant un fons comú, que prové de les aportacions que cada més fan les treballadores. Aquestes aportacions són un salari diferit que no passa per la nòmina del treballador. El que es diuen cotitzacions a la Seguretat Social i que es mal anomenen com a costos patronals. No són costos patronals, perquè quan la persona assalariada deixa de treballar a tal o qual empresa, aquesta deixa de fer aquests ingressos a la seguretat social.
Aquest sistema es basa en el principi de solidaritat, de manera que sigui quina sigui la vida laboral d’una persona, quan aquesta arribi a una certa edat, rebrà una pensió que li permeti envellir amb dignitat. A més aquest sistema fa que l’estalvi col·lectiu sigui controlat per un ens públic que hauria de revertir els interessos d’aquest estalvi en millorar les pensions i els serveis públics.
Ciutadans, el PP, el PSOE i també l’extinta CiU, avui PDECAT, porten anys treballant per aconseguir que la classe treballadora opti per sistemes privats que s’han mostrat totalment ruïnosos com a mecanisme d’estalvi. De fet van acumular una rendibilitat per als propietaris d’un 2,31% a la darrera dècada i un 4,78% a 25 anys3. Queda clar doncs que la promoció d’aquests plans no va en benefici de la gent treballadora sinó de que la banca pugui tenir més ingressos.
A la vegada quan les patronals insisteixen en les rebaixes de les cotitzacions a la seguretat social, el que estan fent es demanar una retallada dels salaris de la gent treballadora. Perquè, com ja hem dit, aquestes cotitzacions no són una altra cosa que la par del sou que les treballadores aporten al fons comú de les pensions. A tall d’exemple, podem dir que al 2015 amb un creixement de la feina del 3,2% els ingressos de la Seguretat Social només van créixer un 1%, quan al 2007, la mateixa pujada de l’ocupació ,es va traduir en un 8,2%4 de pujada de la recaptació de la Seguretat Social. O sigui no només estan baixant els sous d’avui, mitjançant la precarització i de les retallades de sou (anomenades a mode d’eufemisme reduccions de les cotitzacions) s’està desmuntant el sistema públic de pensions.
Com a conclusió d’aquesta primera part podem dir que per una banda hem de vèncer la lluita ideològica que la banca i els partits neoliberals estan llançant contra els sistemes públics de pensions i per altra cal aconseguir que les generacions que avui estan treballant vegin que la lluita per les seves pensions l’han de fer avui.
1 La debacle de ENRON y la crisis de los fondos de pensiones . Robin Blackburn. New Left Review
https://newleftreview.org/article/download_pdf?language=es&id=2377
2 https://es.wikipedia.org/wiki/Capitalizaci%C3%B3n_individual
3 http://www.publico.es/economia/planes-privados-pensiones-mal-negocio.html
4 http://www.eleconomista.es/firmas/noticias/7190562/12/15/La-precariedad-de-empleos-y-salarios-ahoga-las-pensiones-.html